Estimats catalans, ciutadans, votants, i electors varis: Bon dia a tothom! Malgrat els rumors que Savalls havia estat segrestat per un comando de la Solidaritat Reagrupada Autèntica del Setè Dia (reunificada) segueixo viu i amb ganes! Us agraeixo molt les trucades i mails esbroncant-me, volíeu que em mullés i que parléssim de “el tema”, de la unió dels partits que volen la declaració unilateral de independència.
Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.
La "gent important"
Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.
Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.
Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.
Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.
Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.
I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.
Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...
Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...
Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.
Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).
Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.
Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?
Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.
La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.
dissabte, 25 de setembre del 2010
diumenge, 12 de setembre del 2010
Fan pena
En Miguel
En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.
En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.
En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".
En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.
La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.
Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.
Els polítics, el públic i el poble
Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.
El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.
TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?
Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.
Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.
Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.
La Nòria
No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.
Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.
En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.
En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.
En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".
En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.
La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.
Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.
Els polítics, el públic i el poble
Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.
El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.
TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?
Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.
Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.
Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.
La Nòria
No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.
Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.
dilluns, 6 de setembre del 2010
La burundanga
Els diaris porten avui una noticia que us semblarà sorgida d’un àlbum d’en Tintin o d’una pel•lícula de l’Indiana Jones. Atenció companys! No és així! Resulta que els mossos segueixen el rastre d’una nova droga que ha aparegut sobtadament al nostre país. Es tracta de la burundanga. No és conya! Pel que he llegit està basada en una planta americana que conté el principi actiu de l’escopolamina, una droga potentíssima que es pren en pols o en forma líquida i que altera l’estat de consciència de la persona, provocant docilitat i pèrdua de memòria. La víctima no perd el coneixement però sí la voluntat i oblida tot el que ha passat des que ha pres la burundanga. A més a més, sembla que te una altra peculiaritat: malgrat el seu poderós efecte en el sistema nerviós, el seu rastre s’esvaeix de l’organisme en menys de 24 hores.
Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.
És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:
Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...
Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!
La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.
Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!
Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!
Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”
Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.
És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:
Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...
Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!
La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.
Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!
Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!
Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)