Tinc el cap a punt d’esclatar. Ja tornem a estar immersos en l’etern debat “dretes i esquerres” com a baralla nacional interna, prèvia al fet nacional. Si llegiu diaris, escolteu la ràdio, us doneu una volteta per les xarxes socials... descobrireu que l’angoixa per la crisi, pel dèficit públic, per les retallades, aparca –com si no tingués res a veure- l’espoli fiscal i la lluita per l’estat propi. Intentaré allunyar-me una mica del debat, agafar perspectiva, identificar els interlocutors i els problemes de fons.
A Catalunya estem instal•lats en algunes mentides conceptuals que tenen arrels molt fondes. Al país no hi ha independentisme de dretes? Ui, quin fàstic oi? Els liberals, els democratacristians, els conservadors catalans son tots estúpids? No estimen la pàtria? No veuen que Espanya ens roba? En una democràcia, el debat, la contraposició de idees, de projectes queda exemplificada en la frase “we agree to disagree” (acordem no estar d’acord). Un marxista diria que es produeix entre classes socials diferents que defensen interessos antagònics, un liberal diria que entre diferents persones i grups que pretenen aplicar solucions generals per l’assoliment de la felicitat individual, no es el debat que m’agradaria posar sobre la taula. La realitat es que a casa nostra ningú no gosa dir que es de dretes, quan la realitat, si parles amb la gent constates que som un poble profundament conservador que pretén veure’s a sí mateix com a progressista. Es un cas d’esquizofrènia? No ho crec, però possiblement tenim greus problemes de semiòtica, per qüestions històriques i de correcció política. Les raons per les quals arribem a aquest extrem de negació, de castració política, son diverses. Resumint-ho moltíssim en trobaríem tres.
La primera englobaria les lleis immutables de la correcció política, aquesta es una realitat internacional, segons la qual la dreta defensa privilegis i l’esquerra pretén rescatar de la misèria als desvalguts. Ningú que tingui una moralitat cristiana –té nassos- vol estar del costat dels fariseus o dels romans, els bons son els leprosos a guarir, les prostitutes a redimir. Aquest concepte es tant fort que s’ha escolat en tota la cultura de masses, fa segles que passa. Com no tenir simpatia pel feble en comptes de tenir-lo pel panxa contenta?
La segona es una conseqüència directa de la guerra civil i podríem dir que es una raó espanyola. La República va perdre el conflicte al camp de batalla, però la va guanyar a les lleixes de les llibreries. Segons els nostres mites postfranquistes els republicans bons –l’esquerra- varen perdre la guerra contra els feixistes dolents –la dreta-. Tots sabem que el que va passar va ser força més complicat. Espanya als anys trenta era una bomba, amb unes diferències socials brutals, una crisi econòmica de ca l’ample, una tradició democràtica molt minsa i una tradició caïnita a flor de pell. La República, malauradament, tenia poca força i molts enemics: l’església, els terratinents, l’exèrcit, els poders fàctics... però també els revolucionaris d’esquerra que pretenien anar més enllà. Les guerres civils acostumen a parlar-nos de la misèria de les revenges personals, però també d’actes d’humanitat heroics per part de persones anònimes de qualsevol bàndol. Persones bones i dolentes varen haver-hi arreu, i la majoria dels ciutadans es varen veure superats pels esdeveniments. La brutal, indigne i covarda, repressió franquista va marcar a foc en el nostre imaginari que la dreta son els dolents i les nostres simpaties son amb els afusellats d’esquerres, evidentment. Però Franco també va matar demòcrates de dretes com Carrasco i Formiguera o els generals Batet o Escobar. L’esquerra va perdre la guerra, però no tots eren demòcrates, la dreta la va guanyar, però no tota ella, els demòcrates de dreta la varen perdre per partida doble i si a sobre eren catalanistes per partida triple. Hauríem d’allunyar-nos d’aquest maniqueisme pamfletari i dir les coses pel seu nom: Catalunya i els demòcrates varen perdre la guerra, i el feixisme la va guanyar amb el consentiment dels governs europeus –de dretes i d’esquerres, val a dir-.
La tercera raó per la qual la dreta es mirada amb recança en el tema nacional es totalment catalana. La burgesia comercial, el catalanisme polític de dretes, sempre ha apostat per la regeneració de les estructures espanyoles, per mantenir-se dins l’estat a canvi de una posició de privilegi en el control del mercat intern peninsular. Per tal de fer això, la Lliga o CiU han hagut de fer tots els equilibris possibles, convertint-se en un exemple mundial del funambulisme polític... no cal que entrem en detalls oi? Tot això s’ho ha carregat l’euro, el dèficit fiscal, el mercat únic europeu... i ara el catalanisme de dretes ja no hi troba cap rendibilitat en la unió política amb Espanya. Ara, les raons emocionals de país que amagaven sota la catifa suren i es qualifiquen de sobiranistes, només faltaria. Però tants anys de vergonyes nacionals, per molt amanides que foren de defensa cultural, passa factura. Son molts d’anys de empassar-se l’arrogància imperial de Madrid per molts escarafalls que fessin. Fins i tot, quan el President Pujol agafa la bandera de la independència, el comentari més repetit es “ja li val a aquestes alçades”. Es trist, però ser de dretes i català ha anat massa anys de la mà del pacte, la renuncia i el possibilisme. No es d’estranyar que declarar-se de dretes i independentista sembla encara una contradicció, una cosa que s’ha de prendre amb prevenció tant per l’esquerra com pels fans de Duran Lleida. Doblement vergonyant.
La veritat es que hi ha independentisme de dretes, i que potser es el moviment que més està creixent. No se’n diuen de dretes, ja hem explicat que fa lleig. Però sense aquestes persones mai no assolirem la llibertat. Com sempre... els demòcrates de dretes ho passen fatal per sobreviure electoralment. Si volen votar amb certa consistència ideològica han de fer-ho per una força política que presentarà el candidat català més espanyol que ha parit mare: en Duran. Si això no fos prou xacra, a sobre, CiU segueix per inèrcia instal•lada en el discurs catalanista però només la punteta... un relat hereu de dècades, per no dir segles, de subordinació a la pela, pura i dura. Si el patriota de dretes vol votar pel país ha de triar entre tot un reguitzell de forces que van de les CUP marxistes i coherents, al partit de Macià que ja no és ni Republicà ni de Catalunya si no només d’esquerres, o bé Tenas i Laportas que amaguen la seva ideologia al darrera la sagrada bandera i el frikisme populista. Massa dur de rossegar per a gent d’ordre i de seny, no?
Tot es doncs molt confús. De la mateixa manera que es estrany que un país com Espanya, amb una composició sociopolítica hereva de quaranta anys de dictadura militar, no disposi formalment de un partit d’extrema dreta; l’electorat de dretes català no pot votar dignament per la independència de forma clara... només poden votar CiU i posar un ciri a Sant Antoni demanant-li que la coalició vegi la llum i deixi d’intentar apedaçar l’estat de les autonomies pidolant diners a Madrid.
Avui ho demano, com diu en Miquel Giménez, ens cal un Churchill. Algú que es declari hereu dels republicans de dretes catalanistes que varen perdre la guerra civil. Una persona que construeixi una opció política que mostri les contradiccions del doble discurs de CiU. Algú que no faci vergonya de votar, com passarà amb en Duran, i que camini al costat, i no barrejat, amb els independentistes d’esquerres fins el definitiu alliberament nacional.
divendres, 27 de maig del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
L'endemà de la fira
No volia fer avui un post sobre les eleccions municipals d’ahir. Soc partidari de tenir una mica més de temps per analitzar els esdeveniments amb un mínim de distància. Es trist, però... sabeu que passa? Que el barça té una final de Champions a tocar i d’aquí a un parell de dies la burundanga habitual ens farà oblidar el que ha passat igual que Obi Wan Kenobi fa oblidar el seu deure a les tropes d’assalt imperials –“estos no son los androides que buscáis”- a la primera entrega d’Star Wars.
Hi ha una directriu, que no es política si no històrica, segons la qual el poble quan té por, les coses van malament, el futur no queda clar, no hi ha un duro... vota al papa, vota la dreta per tenir seguretat i ordre; la mateixa ciutadania, quan les coses van bé, els vedells neixen trigèmins sempre i els ruscs de mel vessen daurada felicitat, voten la mama, l’esquerra, per tal que reparteixi la felicitat entre tots els germans, ara que pot. Ens agrada això? No. Es veritat? Si. Doncs aleshores, primer de tot, que ningú no s’esveri.
Anem un per un, us sembla? Seguirem un repartiment d’espai i ordre seguint els paràmetres de TV3, la Junta Electoral Central, la Llei, i la cotilla... no fos cas que em castiguessin per trencar alguna norma legal de correcció política.
El PSC
Avui es un dia trist pel PSC, i jo crec –malgrat no ser votant seu- que es un dia injust pel PSC a molts municipis. Ja he dit en aquest bloc que el PSC ha fet una gran feina integradora de la immigració espanyola a casa nostra. Gràcies, això ja ho sabíem, direu amb raó. Però es que el que no vaig dir en el seu moment es que la base sobre la qual el PSC va fer aquesta feina tant collonuda varen ser els Ajuntaments. I els han perdut, gairebé tots. Tant se val si l’alcalde o el candidat era un bon gestor, els seus electors els han enviat a casa, de cara a la paret. Es injust en molts de casos, afortunadament els socialistes amb discurs propi, com l’alcalde Ros de Lleida, han mantingut els bons resultats. Resultat del discurs propi. Conseqüència de una gestió i un relat valent. Per guanyar als socialistes ja no tenen prou en dir “somos los vuestros”, en passejar les patums del PSOE amunt i avall i anar al darrera en processó del ministre de torn del PSC, el seu vot que s’expressa electoralment en clau espanyola ha votat el PP, i en molts de casos a Plataforma per Catalunya.
Això no es tant mala notícia... un PSC en català i idees pròpies guanya, un PSC presoner de l'espanyolisme sociològic perd... algú hauria de replantejar-se moltes coses. Si el PSC comença a plorar com una Magdalena... “ens heu abandonat...”, “ara vindrà la dreta...” i no fa cap autocrítica anirà malament. Si segueix el camí del “la desafecció i els de la Plaça Catalunya –menys de l’1% de la gent que va omplir els carrers el 10-J-son els nostres i no ens hem sabut explicar”, no sortiran de pobres. I això no es bo per ningú.
Els socialistes haurien de veure que l’elector que vota emocional i racionalment segons el que passa a Espanya ja l’han perdut. Hauria de mirar-se els vots que actualment tenen per la seva gestió catalana de les coses, la municipal, i veure que hi ha vida més enllà del PSOE. Que tenen més de 700.000 vots. Que amb tot el que està passant no son morts. Que al proper congrés del partit haurien de desempallegar-se definitivament de la supeditació a Espanya, i que així potser la socialdemocràcia catalana tindria un futur.
Les dues ànimes de CiU
Al tanto no us passeu ni un mil•límetre. Heu guanyat. Heu arrasat. Heu fotut fora dels Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions als tripartits, no als socialistes no, a tot Déu. Repeteixo, no us passeu ni un mil•límetre perquè aquests resultats son un préstec. Els independentistes han votat amb el cap –CiU-, en comptes de amb el cor –ERCs, RCats, etc- o amb els budells –tot i que Déu n’hi do els resultats de la CUP-. Al tanto, aquests vots son un préstec, el poble no suportarà cap renuncia nacional, amistats peperes incloses.
Una de les bones noticies, al menys per a mi, del resultat d’ahir es que l’electorat català ha resistit impermeable al discurset dels malversadors dels fons públics que deien fa quatre dies, en manifestació, “no a la retallada”. A mi, personalment, m’agrada que em tractin com si jo fos un ens intel•ligent, que no em tractin com si fos un ximplet... els catalans han tingut la maduresa suficient per entendre que no hi ha un duro i que els sacrificis seran fotuts, i malgrat tot us han votat. Ara, al tanto no us passeu ni un mil•límetre –ho repeteixo com un mantra perquè als convergents us conec com si us haguera parit-.
Ara teniu el poder, la gestió i la capacitat democràtica de reformar les coses. Per on començar? Que tal tancar o vendre’s COM Ràdio i BTV? O preferireu buidar-les de sociates i posar-hi els vostres? Per exemple. Hi ha molta cosa pública a retallar abans que tocar segons que. Oi?
CiU es la màxima sublimació dels esperits i ànimes contradictòries i ambivalents dels catalans –poder només els supera el PSC-. Per una banda la militància cantant els Segadors i demanant a crits la independència. Per l’altre el Giulio Andreotti espanyol, l’home que remena les cireres venent esmenes a tant la peça a Madrid, el polític més ben valorat d’Espanya, cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura en avall. El cacic que ahir ens va regalar amb una foto que era la inversa del que diu el Nou Testament... en comptes de Crist entre els dos lladres, ell dret entre el President Mas i l’Alcalde Trias. No us passeu ni un mil•límetre, us estarem vigilant.
Els independentistes varis, diversos, junts o separats
Es pot saber quan fotreu el camp d’ERC i donareu pas a gent que ens vulgui portar a la independència sense fer el ridícul? Sense dir al matí que esteu amb els de l'acampada de la Plaça Catalunya i al vespre anar a l'Avenida Palace a fer el seguiment electoral? Quants més signes necessiteu per entendre que heu destrossat el prestigi del partit de Macià? Com voleu que us diguem que us heu de anar a casa? Us penseu que els que us hem votat, els que hi hem militat i ja no ho fem, ens alegrem de la desfeta? No. Marxeu de una vegada.
Reagrupats... sol•lidaris... ara què? Què hem de fer? Ni junts ni per separat. Els independentistes han votat CiU, ens hauria de donar vergonya. Tanta batalleta, tanta discussió per les llistes, tants draps bruts... 75.000 vots a les CUP! Creieu que en un entorn on ICV aguanta hi ha tant d’espai per la radicalitat revolucionària i ecologista? O bé es que resulta que els patriotes que no han pogut votar CiU perquè la seva religió els ho impedeix, han preferit tirar-se a la piscina i votar uns paios que al menys son coherents? Si, ja se que el concepte us es esquiu -la coherència, deia-... pensem fer foc nou? O preferiu que directament anem tots a militar a CDC o a les CUP? Algú pensa fer autocrítica i plegar?
Tinc la sensació, la seguretat vaja, de haver perdut 20 anys d’acció política anant al darrera vostre. Tinc l’esperança de la que parlava en Puigcercós ahir a la nit. Si. La tinc... de que trobarem líders i un discurs comú. De que un altre cop tornarem a recollir els bocinets de la causa que queden tirat per carrers i urnes per tal de reconstruir una alternativa que ens porti a l’alliberament nacional. I aquest cop espero que no construïm un altre Frankestein i ens surti alguna cosa més arregladeta.
Si més no espero no fer-la sense tots els que ens heu portat fins aquest desastre, aguantant-vos el discurset carril-bici, el dogmatisme zoo-ecològic sense patiment animal i els turistes en pilotes pel carrer... per molt d’esquerres que sigui que una nena de deu anyets hagi d’aguantar a un holandes borratxo en pilota picada prenent el sol davant la seva escola pública –dies abans de ser retallada pels convergents, tot sia dit-.
Plataforma per Catalunya i PPs diversos
Mireu... sabeu que? No penso dir res sobre això.
Vull dir que no penso dir res de nou. A Catalunya tenim un elefant rosa amb ales assegut al bell mig del Pati dels Tarongers i ningú no gosa dir que el veu. Se’n diu immigració no resolta, xoc cultural i de valors... No faré llenya del tema. Us remeto al que vaig escriure fa més de un any -el 9 de maig del 2010- en aquest bloc, mitjançant un senzill copy-paste.
El post es diu “Fart de la correcció política”, us recomanava un llibre, que veient l’eclosió del populisme racista de dretes els catalans no han llegit, deu ser que només tinc 29 seguidors, oi? L’article acabava així:
“Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.
(...) no em faran callar els censors de la correcció política, perquè (...): No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).”
Avui es l’endemà de la fira, i dit això... tots a treballar per sortir de la crisi marxant d’Espanya. Es una de les poques coses que podem fer per millorar la nostra situació i que no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos, encara que, a voltes, tinc la sensació que l’assolirem malgrat nosaltres mateixos.
Salut i República Catalana!
Hi ha una directriu, que no es política si no històrica, segons la qual el poble quan té por, les coses van malament, el futur no queda clar, no hi ha un duro... vota al papa, vota la dreta per tenir seguretat i ordre; la mateixa ciutadania, quan les coses van bé, els vedells neixen trigèmins sempre i els ruscs de mel vessen daurada felicitat, voten la mama, l’esquerra, per tal que reparteixi la felicitat entre tots els germans, ara que pot. Ens agrada això? No. Es veritat? Si. Doncs aleshores, primer de tot, que ningú no s’esveri.
Anem un per un, us sembla? Seguirem un repartiment d’espai i ordre seguint els paràmetres de TV3, la Junta Electoral Central, la Llei, i la cotilla... no fos cas que em castiguessin per trencar alguna norma legal de correcció política.
El PSC
Avui es un dia trist pel PSC, i jo crec –malgrat no ser votant seu- que es un dia injust pel PSC a molts municipis. Ja he dit en aquest bloc que el PSC ha fet una gran feina integradora de la immigració espanyola a casa nostra. Gràcies, això ja ho sabíem, direu amb raó. Però es que el que no vaig dir en el seu moment es que la base sobre la qual el PSC va fer aquesta feina tant collonuda varen ser els Ajuntaments. I els han perdut, gairebé tots. Tant se val si l’alcalde o el candidat era un bon gestor, els seus electors els han enviat a casa, de cara a la paret. Es injust en molts de casos, afortunadament els socialistes amb discurs propi, com l’alcalde Ros de Lleida, han mantingut els bons resultats. Resultat del discurs propi. Conseqüència de una gestió i un relat valent. Per guanyar als socialistes ja no tenen prou en dir “somos los vuestros”, en passejar les patums del PSOE amunt i avall i anar al darrera en processó del ministre de torn del PSC, el seu vot que s’expressa electoralment en clau espanyola ha votat el PP, i en molts de casos a Plataforma per Catalunya.
Això no es tant mala notícia... un PSC en català i idees pròpies guanya, un PSC presoner de l'espanyolisme sociològic perd... algú hauria de replantejar-se moltes coses. Si el PSC comença a plorar com una Magdalena... “ens heu abandonat...”, “ara vindrà la dreta...” i no fa cap autocrítica anirà malament. Si segueix el camí del “la desafecció i els de la Plaça Catalunya –menys de l’1% de la gent que va omplir els carrers el 10-J-son els nostres i no ens hem sabut explicar”, no sortiran de pobres. I això no es bo per ningú.
Els socialistes haurien de veure que l’elector que vota emocional i racionalment segons el que passa a Espanya ja l’han perdut. Hauria de mirar-se els vots que actualment tenen per la seva gestió catalana de les coses, la municipal, i veure que hi ha vida més enllà del PSOE. Que tenen més de 700.000 vots. Que amb tot el que està passant no son morts. Que al proper congrés del partit haurien de desempallegar-se definitivament de la supeditació a Espanya, i que així potser la socialdemocràcia catalana tindria un futur.
Les dues ànimes de CiU
Al tanto no us passeu ni un mil•límetre. Heu guanyat. Heu arrasat. Heu fotut fora dels Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions als tripartits, no als socialistes no, a tot Déu. Repeteixo, no us passeu ni un mil•límetre perquè aquests resultats son un préstec. Els independentistes han votat amb el cap –CiU-, en comptes de amb el cor –ERCs, RCats, etc- o amb els budells –tot i que Déu n’hi do els resultats de la CUP-. Al tanto, aquests vots son un préstec, el poble no suportarà cap renuncia nacional, amistats peperes incloses.
Una de les bones noticies, al menys per a mi, del resultat d’ahir es que l’electorat català ha resistit impermeable al discurset dels malversadors dels fons públics que deien fa quatre dies, en manifestació, “no a la retallada”. A mi, personalment, m’agrada que em tractin com si jo fos un ens intel•ligent, que no em tractin com si fos un ximplet... els catalans han tingut la maduresa suficient per entendre que no hi ha un duro i que els sacrificis seran fotuts, i malgrat tot us han votat. Ara, al tanto no us passeu ni un mil•límetre –ho repeteixo com un mantra perquè als convergents us conec com si us haguera parit-.
Ara teniu el poder, la gestió i la capacitat democràtica de reformar les coses. Per on començar? Que tal tancar o vendre’s COM Ràdio i BTV? O preferireu buidar-les de sociates i posar-hi els vostres? Per exemple. Hi ha molta cosa pública a retallar abans que tocar segons que. Oi?
CiU es la màxima sublimació dels esperits i ànimes contradictòries i ambivalents dels catalans –poder només els supera el PSC-. Per una banda la militància cantant els Segadors i demanant a crits la independència. Per l’altre el Giulio Andreotti espanyol, l’home que remena les cireres venent esmenes a tant la peça a Madrid, el polític més ben valorat d’Espanya, cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura en avall. El cacic que ahir ens va regalar amb una foto que era la inversa del que diu el Nou Testament... en comptes de Crist entre els dos lladres, ell dret entre el President Mas i l’Alcalde Trias. No us passeu ni un mil•límetre, us estarem vigilant.
Els independentistes varis, diversos, junts o separats
Es pot saber quan fotreu el camp d’ERC i donareu pas a gent que ens vulgui portar a la independència sense fer el ridícul? Sense dir al matí que esteu amb els de l'acampada de la Plaça Catalunya i al vespre anar a l'Avenida Palace a fer el seguiment electoral? Quants més signes necessiteu per entendre que heu destrossat el prestigi del partit de Macià? Com voleu que us diguem que us heu de anar a casa? Us penseu que els que us hem votat, els que hi hem militat i ja no ho fem, ens alegrem de la desfeta? No. Marxeu de una vegada.
Reagrupats... sol•lidaris... ara què? Què hem de fer? Ni junts ni per separat. Els independentistes han votat CiU, ens hauria de donar vergonya. Tanta batalleta, tanta discussió per les llistes, tants draps bruts... 75.000 vots a les CUP! Creieu que en un entorn on ICV aguanta hi ha tant d’espai per la radicalitat revolucionària i ecologista? O bé es que resulta que els patriotes que no han pogut votar CiU perquè la seva religió els ho impedeix, han preferit tirar-se a la piscina i votar uns paios que al menys son coherents? Si, ja se que el concepte us es esquiu -la coherència, deia-... pensem fer foc nou? O preferiu que directament anem tots a militar a CDC o a les CUP? Algú pensa fer autocrítica i plegar?
Tinc la sensació, la seguretat vaja, de haver perdut 20 anys d’acció política anant al darrera vostre. Tinc l’esperança de la que parlava en Puigcercós ahir a la nit. Si. La tinc... de que trobarem líders i un discurs comú. De que un altre cop tornarem a recollir els bocinets de la causa que queden tirat per carrers i urnes per tal de reconstruir una alternativa que ens porti a l’alliberament nacional. I aquest cop espero que no construïm un altre Frankestein i ens surti alguna cosa més arregladeta.
Si més no espero no fer-la sense tots els que ens heu portat fins aquest desastre, aguantant-vos el discurset carril-bici, el dogmatisme zoo-ecològic sense patiment animal i els turistes en pilotes pel carrer... per molt d’esquerres que sigui que una nena de deu anyets hagi d’aguantar a un holandes borratxo en pilota picada prenent el sol davant la seva escola pública –dies abans de ser retallada pels convergents, tot sia dit-.
Plataforma per Catalunya i PPs diversos
Mireu... sabeu que? No penso dir res sobre això.
Vull dir que no penso dir res de nou. A Catalunya tenim un elefant rosa amb ales assegut al bell mig del Pati dels Tarongers i ningú no gosa dir que el veu. Se’n diu immigració no resolta, xoc cultural i de valors... No faré llenya del tema. Us remeto al que vaig escriure fa més de un any -el 9 de maig del 2010- en aquest bloc, mitjançant un senzill copy-paste.
El post es diu “Fart de la correcció política”, us recomanava un llibre, que veient l’eclosió del populisme racista de dretes els catalans no han llegit, deu ser que només tinc 29 seguidors, oi? L’article acabava així:
“Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.
(...) no em faran callar els censors de la correcció política, perquè (...): No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).”
Avui es l’endemà de la fira, i dit això... tots a treballar per sortir de la crisi marxant d’Espanya. Es una de les poques coses que podem fer per millorar la nostra situació i que no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos, encara que, a voltes, tinc la sensació que l’assolirem malgrat nosaltres mateixos.
Salut i República Catalana!
diumenge, 15 de maig del 2011
El disputat vot del cavaller Savalls
Un dia d’aquests torna a haver-hi eleccions. Aquest cop municipals. Ens diuen els mitjans que el vot en aquest tipus de consulta està més vinculat a la imatge i la feina del candidat, que son més properes que altre vegades. Potser es cert a municipis petits, no ho es a Barcelona. A la capital de Catalunya ens hi juguem, els ciutadans, més coses que la gestió dels recursos i serveis municipals. Amb el nostre vot enviem un missatge als partits catalans, i a Espanya. Es per això que son prou importants com per dedicar-hi un post, i de pas respondre també així als mails i a les peticions populars que em demanaven quin seria en aquesta ocasió el vot del cavaller Savalls.
Els que llegiu aquest bloc –gràcies amics meus- sabreu que intento destriar les emocions de la raó. Al menys en l’exercici d’aquestes comptadíssimes ocasions quan el poder intenta justificar-se mitjançant el meu vot. La decisió de qui votar a Barcelona no es fàcil. Tots estem una mica perduts. Finalment, però, he arribat a una conclusió i m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims en l’esperança que ningú s’ofengui.
Hereu o Trias
Els que llegiu aquest bloc –gràcies amics meus- sabreu que intento destriar les emocions de la raó. Al menys en l’exercici d’aquestes comptadíssimes ocasions quan el poder intenta justificar-se mitjançant el meu vot. La decisió de qui votar a Barcelona no es fàcil. Tots estem una mica perduts. Finalment, però, he arribat a una conclusió i m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims en l’esperança que ningú s’ofengui.
Hi ha dos camins per decidir el sentit del vot, al menys per mi. El primer estaria relacionat amb la proposta programàtica dels partits i l’altre en la lectura en clau d’alliberament nacional –una qüestió racional de supervivència al meu entendre -.
Els programes electorals
Els programes? La gestió? Mireu, no em feu riure. Els programes electorals dels partits a Barcelona fan referència a conceptes eficaços per guanyar les simpaties dels electors i son sempre els mateixos. Després els guarden al calaix i segueixen remenant les cireres del dia a dia i fent el que bonament poden – normalment pels seus amics i coneguts -. Tot allò de “cap nen sense guarderia”, la famosa “policia de barri”, la “sostenibilitat del transport públic”, el “centre lliure de cotxes”, “més seguretat a tots els barris”, “guanyar terreny per fer instal·lacions públiques”... De fet, ja ningú es llegeix els programes. Tot queda reduït al món de la consigna, aquest any emotivament centrat en “les retallades”, la “fi de les polítiques socials”, o el retorn de “la llei i el ordre als carrers”. Com diuen els americans bullshit, caca de la vaca, vaja.Hereu o Trias
A Barcelona o serà alcalde Hereu o ho serà Trias. Trist però cert. El candidat a la renovació de l’ajuntament després de trenta dos anys de socialisme cosmopolita i d’absentisme municipal en la defensa dels drets nacionals, es un senyor que era conseller de sanitat quan no hi havia internet ni mòbils. Déu n’hi do la modernitat! Sembla doncs que caldrà posar el vot de forma que directa o indirectament ho sigui o bé un o bé l’altre, no? Bé, arribats a aquest punt us diré que crec que es dolent que els socialistes continuïn manant al cap i casal, no ens convé als ciutadans, no convé a Catalunya i, fins i tot, no els convé als propis socialistes catalans –i dic catalans i no espanyols -. Com diria aquell... “¿Por què?”
Per higiene democràtica
Primer de tot per punyetera higiene democràtica. Trenta dos anys enquisten els processos, construeixen un modus operandi de la cosa pública al límit de la legalitat, es humà. No dic que CiU no hagi construït les seves pròpies menjadores a altres àmbits de poder en el passat, en el present o en el futur, la baixa qualitat en el control dels polítics es transversal. El que dic es que si no teniu prou raons per no votar Hereu a resultes del referendum de la Diagonal, les tèrboles amenaces de mort a una regidora de ciutat vella mai aclarides, el cas de l’hotel del Palau amb un tinent d’alcalde imputat... si no en teniu prou deia, us puc explicar com funciona l’ajuntament socialista de Barcelona explicant-vos un cas concret.
Hi ha una associació cultural a Barcelona –de nom Ayudar Jugando- que es dedica a ensenyar a jugar al jovent. El joc socialitza, hom pot aprendre a saber guanyar i perdre, es una activitat enriquidora i amés a més hi ha indústria a casa nostre. Aquest grup d’herois munta unes jornades anuals, les editorials els envien jocs de forma gratuïta, els aficionats cedeixen jocs per subhastar-los i tot es desenvolupa sempre dins del més estricte bon rollo. Els cèntims que guanyen son dedicats a institucions solidàries tipus Creu Roja... Creieu que l’Ajuntament de Barcelona els ajuda en alguna cosa? No, niet, ho sentim, zero. De fet, l’Ajuntament cobra a aquesta associació el lloguer del local per fer la seva activitat anual a preu d’Hotel del Passeig de Gràcia.
Fort, no? Vaja... em direu... “Potser es que el que creus que es el joc com activitat cultural tant important de fet no ho es, i l’Ajuntament i la ciutadania no estan interessats”. Doncs resulta que no es així. L’Ajuntament subvenciona –amb els nostres diners- i a través de la menjadora corresponent activitats similars a les que proposa Ayudar Jugando. Però el que es més greu es que les paga, i les activitats no es porten a terme! Es fa la roda de premsa, uns fulletons, un pòster... es reparteixen unes croquetes solidàries de tofu, hi van quatre patums, es fan la foto i apa... qui dia passa any empeny. Passa a tots els àmbits i sectors, i ho sabeu.
Així funciona Barcelona. Igual que Chicago als anys 20. Un lloc on el que es important no es saber què hi diu la llei, si no amb qui has de parlar per obtenir el favor, la dispensa, els diners... a canvi de una foto. Aquesta mena de mafieta d’estar per casa hauria d’acabar-se.
Donar un missatge al PSC
Aquí la qüestió nacional seria l’argument. Mireu... els barcelonins hem de dir-li al PSC que s’aclareixi. Que ens diguin... qui son? Chacon? PSOE? Nadal? Tura? Montilla? Capitans? Maragall? I la millor manera que tenim per demanar-los educadament que s’aclareixin es enviant-los a la travessia del desert de la desaparició de la vida pública i l’accés al poder. De cara a la paret fins que ens diguin per quins set sous segueixen votant amb el PSOE al congrés? Per quina raó varen veure amb bons ulls la sentència de l’Estatut. No tots els socialistes catalans, però alguns si. I si volen dividir-es definitivament entre Lerrouxistes i socialistes d'aquí, estaré encantat de que puguin mesurar les forces a les urnes i no als despatxos... com toca.
Catalunya necessita els socialistes catalans per tirar endavant. Però primer han d’aclarir-nos si son carn o peix, i la millor manera que tenim els electors –socialistes inclosos- es enviar-los a caseta quatre anys a reflexionar. Que tampoc no passa res. El disputat vot del cavaller Savalls
Molt bé... però no us he dit que votaré per enviar a pensar a caseta als socialistes. Oi? Anem a pams:PP? Esteu boixos? A l’espanyolisme ni aigua.
Les CUP? Ai... qui no es revolucionari als vint anys no té cor, qui ho segueix sent als cinquanta el que no té es cartera... I encara que la cosa de la pela no està per tirar coets... Ho sento... no els votaré.Iniciativa? Que jo sàpiga son els còmplices habituals dels socialistes allà on l’aritmètica els permet tocar cuixa. I vaja... el missatge polític dels antics comunistes es tant tovet, tan políticament correcte, tan líric... tant emotiu... que em fa pena que encara hi hagi tanta gent tant de bona fé -per no dir un altre cosa- que els fa confiança.
El Circ Ringlingling dels independentistes? No. Vaig treballar seriosament dos anys per tal de construir una opció unitària per la independència, i fa dos anys ja vaig dir que no creia que ens haguérem de presentar a les municipals. El moviment per la formació de un partit que ens porti a l’alliberament com a poble està dinamitat, el que queda son projectes nonats que delmen per subsistir. Ens cal foc nou companys, i em tindreu treballant-hi tot el que faci falta... però fer el ridícul no, amb en Puigcercòs pactant amb comunistes i socialistes? no, amb el que fa quatre mesos anomenavem “el flautista de Hamelin”? no, no, no i no. Ja vaig llençar el vot a les escombraries el mes de novembre.Prestaré el meu vot al senyor Trias. Si quan arribi l’hora de la veritat, quan Catalunya se la jugui davant d’Espanya pel seu futur, CiU no està a l’alçada li tornaré a prendre. I els convergents ho saben.
dimecres, 11 de maig del 2011
Veritats i blasfèmies
Si aneu a Youtube podreu veure l’entrevista que en Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla. L’escriptor en diu de molt bones, de tot tipus, però hi ha alguna perla en referència als hàbits de lectura que em van quedar gravada. Pla ve a dir que l’home que després dels trenta segueix llegint ficció es un somiatruites, no ho diu així, però aquesta es la intenció de les seves paraules.
Val a dir que més que fer-me canviar el tipus de llibre que acostuma a passar per les meves mans, la sentència del mestre em reafirmava amb les eleccions que acostumo a fer de entre els milers de títols que es publiquen al país, cada any. Digueu-me avorrit, però ja no llegeixo pràcticament novel•les, encara que alguns dels assaigs que passen per les meves mans siguin pura ficció, que també es veritat.
Dit això, per Sant Jordi vaig comprar sis llibres: "Indigneu-vos" de Stéphane Hessel; "L'onze de setembre a Catalunya" de Jaume Sobrequés; "Catalanisme deucentista" de Ferran Mascarell; "A la intempèrie" de Patrica Gabancho; "Blanc bo busca negre pobre" Gustau Nerín; i "El quadern Gris" de Josep Pla.
L'últim, Pla, el reservo per vacances, si es que mai puc reservar quinze dies de qualitat familiar lluny de la feina. Endinsem-nos doncs en els efectes dels altres cinc llibres que ja he pogut llegir i digerir.
Anem a pams.
Indigneu-vos
Mireu, jo ja ho estava de indignat. Amb la classe política, amb els mitjans, amb el papanatisme i el bonisme, fins i tot amb l’electorat. El llibre més venut per Sant Jordi portava el segell de ser una provocació, pel fet que un polític nonagenari s’adrecés a les noves generacions per tal de fer-les reaccionar davant l’estultícia de la realitat que vivim. Això, per si mateix, ja era prou motiu per donar una oportunitat al pensament del senyor Hessel. Què m’hi vaig trobar al capbussar-me en el pamflet? Dues coses:
Primer de tot una visió de la pròpia història del cicle vital i polític de l'autor, si més no, generosa, laxa i acrítica. Els combatents de la resistència francesa que he tingut l’oportunitat de conèixer al llarg dels anys, medalla que es col•loca amb tot el dret Hessel, o bé eren jueus o bé exiliats republicans. De francesos resistents només els he vist regularment a les pel•lícules. I, soc un tiquis-miquis, tres anys de heroïcitat bèl•lica mai no em justificaran quaranta anys de inacció contra el franquisme.
La segona part del llibre, quan l’autor s’endinsa en el seu afany de treure el jovent al carrer, tria com enemic l’estat d’Israel i com a causa per defensar la dels palestins de la Franja de Gaza: Hamas. Home... què voleu que us digui? Si de debò volia inocular dignitat republicana i fervor revolucionari a les noves generacions... fins i tot, si volia reforjar el legítim dret a l’ús de la violència al carrer, podria haver escollit un fotimer de causes pròpies als joves europeus, que veritablement els pertocaria de canviar. En comptes d’això ha anat a arreplegar uns companys de viatge als quals defensar, un grup terrorista finançat pel "molt democràtic" règim iranià, que no son pas aliens al propi problema, no dic causants, però potser tant responsables com el propi sionisme del desgavell que viu l’Orient Mitjà.
Malgrat tot, què no donaria jo perquè en doctor Broggi ens fes un pamflet similar dirigit al jovent amb la causa dels catalans per bandera? (I ser-ne l’editor veient les vendes del senyor Hessel, tot sia dit) Indigneu-vos es una decepció de llibre que pretén justificar una posició antisemita amb el fet d’haver lluitat contra el nazisme, ras i curt.
L’onze de setembre a Catalunya
A mi em fa gràcia en Sobrequés. Què voleu que us digui? Un sociata de tota la vida, historiador per a més inri, que de sobte cau del cavall com Sant Pau i vol portar la flama de la dignitat nacional netejant de pols els documents espanyols que pretenien fer-nos desaparèixer com a poble. A mi ja m’està bé.
El llibre no té més interès que el de disposar de primera mà de un recull de la documents redactats durant la guerra de successió, per part dels catalans, que son veritables crides patriòtiques a la dignitat, a la lluita contra l’invasor, a la guerra. Son paraules dites i escrites en moments difícils, que donen una dimensió èpica a la resistència catalana al 1714. Unes paraules que –amb perdó de l’expressió- ara ningú no tindria collons de repetir, però que cal que llegim per adonar-nos que no sempre hem estat una colla de mesells.
Si al discurs patriòtic dels uns hi afegim la fredor legislativa castellana, les paraules cruels, la racional planificació de la nostra destrucció com a nació posada en negre sobre blanc, de forma planera, sense Tribunals Constitucionals, ni PSOEs ni PPs... així... a la brava... redactada por corregidors imposats i militars espanyols, la sang es posa a bullir. Si més no, als qui la proporció d’orxata intravenosa encara no ens ha destruït tota la testosterona.
A la intempèrie
Hi ha llibres que els compres perquè vols que t’agradin. La proposta de Patricia Gabancho em feia certa il•lusió. Una desmitificació del procés de la transició, que vaig viure com espectador durant la meva tardo-adolescència.
Doncs el llibre m’ha tret de polleguera. Més que res perquè em reafirma en l’opinió que en aquest país la cosa pública sempre ha estat envoltada de secrets i de sopars entre quatre gats on es decideix tot. Una política envaïda pels mediocres, pels pusil•lànimes, les enveges i la manipulació. Lleons per corders. Ai quin gran poble si tingués un bon senyor.
Les pàgines son plenes de gent amb bones intencions, perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que ells no poden aturar. Però també son a vessar de persones que han fet de la política, de les coneixences forjades en la clandestinitat tova de la dictablanda, el seu modus vivendi durant trenta anys. Personatges que un ha vist tota la vida allà ben atansats al poder, del color que sigui, sense entendre quan i com es varen convertir en patums. Una veritable desfilada de monstres supervivents del canvi, fills del pacte vergonyant, claudicants de la dignitat, que hores d’ara encara tenen la santa barra de dir-nos el que hem de fer i el que toca als qui volem construir un estat propi i no varem votar la sacrosanta constitució que ells van parir.
Hi surten tots, els de dretes i els d’esquerres... i hom només acaba per treure una conclusió: en aquest país l’única forma que un polític pugui mantenir certa dignitat històrica es morint-se com va fer en Pallach, quedant-se emmarcat dins l’etern dubte del “what if”, del “si no hagués estat per”...
Vaig llegir el llibre emprenyat. I vaig constatar que durant el temps que varem treballar entre la fundació de Reagrupament i les eleccions de novembre varem estar perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que no varem poder aturar. Jo em penso aixecar i tornar-hi, però passo dels quatre gats que insisteixen a anar a sopar plegats i a decidir el que haig de fer i el que no. Aviso.
Catalanisme deucentista
Hi ha llibres que hom compra per a poder-los esmicolar, dinamitar. Vull dir la gent com jo que està una mica malament de lo seu. Amb el llibre del conseller Mascarell vaig actuar amb tants de prejudicis que em va acabar agradant... Déu meu... estic malalt.
No es un llibre que recomani en excés. De fet es un recull dels articles apareguts darrerament a la premsa firmats per l’autor. El llibre, si no resultés doblement kafkià, hauria de portar per títol “La metamorfosi”. L’inventor de la constant patxanga multy-culty amb ínfules de cosmopolitisme que ha estat la política cultural de l’esquerra catalana els darrers vint anys, es converteix davant els ulls de l’incrèdul lector que soc, en un esplèndid super-heroi de la racionalitat, el sentit comú i la defensa dels valors essencials de qualsevol democràcia.
Jo no se quins poden ser els motius personals pels quals un històric exemplar de polític cancerigen pels interessos nacionals, com en Mascarell, pot entrar en una espiral de lucidesa de tanta fondària com la que es deriva dels seus escrits. El que de veritat us dic es que caldria sintetitzar l’enzim que va desencadenar aquest procés de conversió de un capullo –amb tots els respectes- en papallona i administrar-lo a la resta de catalans sociates, als “líders” sindicals catalans, als socis del Tenis Barcelona i als esportistes catalans de les diverses seleccions espanyoles... per posar uns quants exemples a l’atzar.
Blanc bo busca negre pobre
La gran descoberta.
Llegeixo molt, massa, cada dia. Gràcies a en Pennac i al fet de haver treballat en el món de l’edició soc prou iconoclasta com per llençar, físicament, a les escombraries llibres a mig digerir si el contingut no paga la pena. No hi ha temps per tot.
Llegeixo per plaer. Un plaer que pot ser fill tant de l’admiració com de la indignació. Per a mi, el paradigma de llibre imprescindible es aquell que et dona claus per entendre les coses, aquell que es converteix en una drecera per arribar a conclusions que no neixen soles. Idees que son fruit de la raó, i també de l’emoció del compromís de Prometeu. Escriptors que tenen alguna cosa a dir que a mi m’hagués costat mans i mànigues esbrinar tot solet.
Dins aquesta categoria hi entren poquets de llibres, sobretot si esborrem als clàssics extemporanis com Maquiavel, Plató, Kant, Chateubriand o Montaigne... Si anem a cercar dreceres consistents a la taula de novetats de la FNAC us diré que els darrers anys només hi he trobat quatre llibres:
Ni som ni serem, de Xavier Roig, que em va posar les piles per tal de treballar per a la nostra supervivència econòmica –entenent per nostra la de Catalunya, es clar-.
Frekonomics, de Steven Levitt, un torpede a la línia de flotació de les mentides sobre les polítiques econòmiques dels governs i un retrat pornogràfic del que diferencia el món real del món de fantasia on creiem que ens movem.
Ridículament correcte, de Anthony Browne, que establia una tesi molt cruel però certa, segons la qual la presa de decisions de la societat occidental ha deixat de estar condicionada per la raó per ser-ho per les emocions. No recomanable per a presoners dels prejudicis.
Al cap d’un any sense llegir res de interessant, ensopego amb el llibre aquest d’en Gustau Nerín.
L’autor ha passat més de mitja vida a l’Àfrica. Es antropòleg. Ha col•laborat en cooperació i en gran quantitat de projectes d’ajut de tot color i ideologia. I arriba a unes conclusions brutals, que rebenten el discurs del pensament únic i volatilitzen la bases de les nostres percepcions sobre el tercer món, i sobretot la idea que tenim sobre nosaltres mateixos com a civilització.
No se si fer-vos en cinc cèntims o no. Els spoilers hi ha gent que no els hi agraden. El que us puc dir es que, segons Nerín, la cooperació amb Àfrica no tant sols s’ha revelat com ineficaç, si no que es fruit del nostre insultant paternalisme i que només obeeix als interessos del Nord per mantenir presoner al Sud dins un esquema de relacions internacionals absolutament injust i abusiu. En altres paraules: les ongs s’han convertit en la vàlvula d’escapament dels nostres sentiments de culpa i son utilitzades per mantenir unes elits africanes que serveixen als interessos del econòmics del Nord a l’hora que engreixen els comptes bancaris personals de tots els implicats.
La importància del que diu Nerín no es tant sols que ens fa una foto terrorífica del nostre papanatisme, tampoc ho es la seva acurada descripció de com s’esmercen els recursos que “caritativament” enviem als “negritos”. Ni tant sols el cinisme dels qui ho saben i han fet un negoci de tot això. El que es rellevant es que es tracta de un llibre que parla de la diferència entre el món real i les fantasies en les quals estem instal•lats, gràcies a la burundanga que ens injecten cada dia polítics i mitjans de comunicació. Es una garrotada a l’estupidesa i al discurs emotiu, repetitiu i kumbaia que s’ha imposat arreu.
Un llibre que alguns trobaran obscè, d’altres atacaran Nerín i l’acusaran de ser un amargat o un ressentit –comportament típic dels qui no tenen arguments en contra de una tesi sòlida-, però el que es en realitat es un llibre blasfem. Ho es perquè ataca sense prejudicis el moll de l’ós de la cultura occidental filla del maig del 68. I com va dir Bernard Shaw: “una gran veritat sempre comença com una gran blasfèmia”.
Si us plau, llegiu-lo. Pla apart, és l’únic text blasfem que darrerament ha caigut a les meves mans.
Val a dir que més que fer-me canviar el tipus de llibre que acostuma a passar per les meves mans, la sentència del mestre em reafirmava amb les eleccions que acostumo a fer de entre els milers de títols que es publiquen al país, cada any. Digueu-me avorrit, però ja no llegeixo pràcticament novel•les, encara que alguns dels assaigs que passen per les meves mans siguin pura ficció, que també es veritat.
Dit això, per Sant Jordi vaig comprar sis llibres: "Indigneu-vos" de Stéphane Hessel; "L'onze de setembre a Catalunya" de Jaume Sobrequés; "Catalanisme deucentista" de Ferran Mascarell; "A la intempèrie" de Patrica Gabancho; "Blanc bo busca negre pobre" Gustau Nerín; i "El quadern Gris" de Josep Pla.
L'últim, Pla, el reservo per vacances, si es que mai puc reservar quinze dies de qualitat familiar lluny de la feina. Endinsem-nos doncs en els efectes dels altres cinc llibres que ja he pogut llegir i digerir.
Anem a pams.
Indigneu-vos
Mireu, jo ja ho estava de indignat. Amb la classe política, amb els mitjans, amb el papanatisme i el bonisme, fins i tot amb l’electorat. El llibre més venut per Sant Jordi portava el segell de ser una provocació, pel fet que un polític nonagenari s’adrecés a les noves generacions per tal de fer-les reaccionar davant l’estultícia de la realitat que vivim. Això, per si mateix, ja era prou motiu per donar una oportunitat al pensament del senyor Hessel. Què m’hi vaig trobar al capbussar-me en el pamflet? Dues coses:
Primer de tot una visió de la pròpia història del cicle vital i polític de l'autor, si més no, generosa, laxa i acrítica. Els combatents de la resistència francesa que he tingut l’oportunitat de conèixer al llarg dels anys, medalla que es col•loca amb tot el dret Hessel, o bé eren jueus o bé exiliats republicans. De francesos resistents només els he vist regularment a les pel•lícules. I, soc un tiquis-miquis, tres anys de heroïcitat bèl•lica mai no em justificaran quaranta anys de inacció contra el franquisme.
La segona part del llibre, quan l’autor s’endinsa en el seu afany de treure el jovent al carrer, tria com enemic l’estat d’Israel i com a causa per defensar la dels palestins de la Franja de Gaza: Hamas. Home... què voleu que us digui? Si de debò volia inocular dignitat republicana i fervor revolucionari a les noves generacions... fins i tot, si volia reforjar el legítim dret a l’ús de la violència al carrer, podria haver escollit un fotimer de causes pròpies als joves europeus, que veritablement els pertocaria de canviar. En comptes d’això ha anat a arreplegar uns companys de viatge als quals defensar, un grup terrorista finançat pel "molt democràtic" règim iranià, que no son pas aliens al propi problema, no dic causants, però potser tant responsables com el propi sionisme del desgavell que viu l’Orient Mitjà.
Malgrat tot, què no donaria jo perquè en doctor Broggi ens fes un pamflet similar dirigit al jovent amb la causa dels catalans per bandera? (I ser-ne l’editor veient les vendes del senyor Hessel, tot sia dit) Indigneu-vos es una decepció de llibre que pretén justificar una posició antisemita amb el fet d’haver lluitat contra el nazisme, ras i curt.
L’onze de setembre a Catalunya
A mi em fa gràcia en Sobrequés. Què voleu que us digui? Un sociata de tota la vida, historiador per a més inri, que de sobte cau del cavall com Sant Pau i vol portar la flama de la dignitat nacional netejant de pols els documents espanyols que pretenien fer-nos desaparèixer com a poble. A mi ja m’està bé.
El llibre no té més interès que el de disposar de primera mà de un recull de la documents redactats durant la guerra de successió, per part dels catalans, que son veritables crides patriòtiques a la dignitat, a la lluita contra l’invasor, a la guerra. Son paraules dites i escrites en moments difícils, que donen una dimensió èpica a la resistència catalana al 1714. Unes paraules que –amb perdó de l’expressió- ara ningú no tindria collons de repetir, però que cal que llegim per adonar-nos que no sempre hem estat una colla de mesells.
Si al discurs patriòtic dels uns hi afegim la fredor legislativa castellana, les paraules cruels, la racional planificació de la nostra destrucció com a nació posada en negre sobre blanc, de forma planera, sense Tribunals Constitucionals, ni PSOEs ni PPs... així... a la brava... redactada por corregidors imposats i militars espanyols, la sang es posa a bullir. Si més no, als qui la proporció d’orxata intravenosa encara no ens ha destruït tota la testosterona.
A la intempèrie
Hi ha llibres que els compres perquè vols que t’agradin. La proposta de Patricia Gabancho em feia certa il•lusió. Una desmitificació del procés de la transició, que vaig viure com espectador durant la meva tardo-adolescència.
Doncs el llibre m’ha tret de polleguera. Més que res perquè em reafirma en l’opinió que en aquest país la cosa pública sempre ha estat envoltada de secrets i de sopars entre quatre gats on es decideix tot. Una política envaïda pels mediocres, pels pusil•lànimes, les enveges i la manipulació. Lleons per corders. Ai quin gran poble si tingués un bon senyor.
Les pàgines son plenes de gent amb bones intencions, perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que ells no poden aturar. Però també son a vessar de persones que han fet de la política, de les coneixences forjades en la clandestinitat tova de la dictablanda, el seu modus vivendi durant trenta anys. Personatges que un ha vist tota la vida allà ben atansats al poder, del color que sigui, sense entendre quan i com es varen convertir en patums. Una veritable desfilada de monstres supervivents del canvi, fills del pacte vergonyant, claudicants de la dignitat, que hores d’ara encara tenen la santa barra de dir-nos el que hem de fer i el que toca als qui volem construir un estat propi i no varem votar la sacrosanta constitució que ells van parir.
Hi surten tots, els de dretes i els d’esquerres... i hom només acaba per treure una conclusió: en aquest país l’única forma que un polític pugui mantenir certa dignitat històrica es morint-se com va fer en Pallach, quedant-se emmarcat dins l’etern dubte del “what if”, del “si no hagués estat per”...
Vaig llegir el llibre emprenyat. I vaig constatar que durant el temps que varem treballar entre la fundació de Reagrupament i les eleccions de novembre varem estar perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que no varem poder aturar. Jo em penso aixecar i tornar-hi, però passo dels quatre gats que insisteixen a anar a sopar plegats i a decidir el que haig de fer i el que no. Aviso.
Catalanisme deucentista
Hi ha llibres que hom compra per a poder-los esmicolar, dinamitar. Vull dir la gent com jo que està una mica malament de lo seu. Amb el llibre del conseller Mascarell vaig actuar amb tants de prejudicis que em va acabar agradant... Déu meu... estic malalt.
No es un llibre que recomani en excés. De fet es un recull dels articles apareguts darrerament a la premsa firmats per l’autor. El llibre, si no resultés doblement kafkià, hauria de portar per títol “La metamorfosi”. L’inventor de la constant patxanga multy-culty amb ínfules de cosmopolitisme que ha estat la política cultural de l’esquerra catalana els darrers vint anys, es converteix davant els ulls de l’incrèdul lector que soc, en un esplèndid super-heroi de la racionalitat, el sentit comú i la defensa dels valors essencials de qualsevol democràcia.
Jo no se quins poden ser els motius personals pels quals un històric exemplar de polític cancerigen pels interessos nacionals, com en Mascarell, pot entrar en una espiral de lucidesa de tanta fondària com la que es deriva dels seus escrits. El que de veritat us dic es que caldria sintetitzar l’enzim que va desencadenar aquest procés de conversió de un capullo –amb tots els respectes- en papallona i administrar-lo a la resta de catalans sociates, als “líders” sindicals catalans, als socis del Tenis Barcelona i als esportistes catalans de les diverses seleccions espanyoles... per posar uns quants exemples a l’atzar.
Blanc bo busca negre pobre
La gran descoberta.
Llegeixo molt, massa, cada dia. Gràcies a en Pennac i al fet de haver treballat en el món de l’edició soc prou iconoclasta com per llençar, físicament, a les escombraries llibres a mig digerir si el contingut no paga la pena. No hi ha temps per tot.
Llegeixo per plaer. Un plaer que pot ser fill tant de l’admiració com de la indignació. Per a mi, el paradigma de llibre imprescindible es aquell que et dona claus per entendre les coses, aquell que es converteix en una drecera per arribar a conclusions que no neixen soles. Idees que son fruit de la raó, i també de l’emoció del compromís de Prometeu. Escriptors que tenen alguna cosa a dir que a mi m’hagués costat mans i mànigues esbrinar tot solet.
Dins aquesta categoria hi entren poquets de llibres, sobretot si esborrem als clàssics extemporanis com Maquiavel, Plató, Kant, Chateubriand o Montaigne... Si anem a cercar dreceres consistents a la taula de novetats de la FNAC us diré que els darrers anys només hi he trobat quatre llibres:
Ni som ni serem, de Xavier Roig, que em va posar les piles per tal de treballar per a la nostra supervivència econòmica –entenent per nostra la de Catalunya, es clar-.
Frekonomics, de Steven Levitt, un torpede a la línia de flotació de les mentides sobre les polítiques econòmiques dels governs i un retrat pornogràfic del que diferencia el món real del món de fantasia on creiem que ens movem.
Ridículament correcte, de Anthony Browne, que establia una tesi molt cruel però certa, segons la qual la presa de decisions de la societat occidental ha deixat de estar condicionada per la raó per ser-ho per les emocions. No recomanable per a presoners dels prejudicis.
Al cap d’un any sense llegir res de interessant, ensopego amb el llibre aquest d’en Gustau Nerín.
L’autor ha passat més de mitja vida a l’Àfrica. Es antropòleg. Ha col•laborat en cooperació i en gran quantitat de projectes d’ajut de tot color i ideologia. I arriba a unes conclusions brutals, que rebenten el discurs del pensament únic i volatilitzen la bases de les nostres percepcions sobre el tercer món, i sobretot la idea que tenim sobre nosaltres mateixos com a civilització.
No se si fer-vos en cinc cèntims o no. Els spoilers hi ha gent que no els hi agraden. El que us puc dir es que, segons Nerín, la cooperació amb Àfrica no tant sols s’ha revelat com ineficaç, si no que es fruit del nostre insultant paternalisme i que només obeeix als interessos del Nord per mantenir presoner al Sud dins un esquema de relacions internacionals absolutament injust i abusiu. En altres paraules: les ongs s’han convertit en la vàlvula d’escapament dels nostres sentiments de culpa i son utilitzades per mantenir unes elits africanes que serveixen als interessos del econòmics del Nord a l’hora que engreixen els comptes bancaris personals de tots els implicats.
La importància del que diu Nerín no es tant sols que ens fa una foto terrorífica del nostre papanatisme, tampoc ho es la seva acurada descripció de com s’esmercen els recursos que “caritativament” enviem als “negritos”. Ni tant sols el cinisme dels qui ho saben i han fet un negoci de tot això. El que es rellevant es que es tracta de un llibre que parla de la diferència entre el món real i les fantasies en les quals estem instal•lats, gràcies a la burundanga que ens injecten cada dia polítics i mitjans de comunicació. Es una garrotada a l’estupidesa i al discurs emotiu, repetitiu i kumbaia que s’ha imposat arreu.
Un llibre que alguns trobaran obscè, d’altres atacaran Nerín i l’acusaran de ser un amargat o un ressentit –comportament típic dels qui no tenen arguments en contra de una tesi sòlida-, però el que es en realitat es un llibre blasfem. Ho es perquè ataca sense prejudicis el moll de l’ós de la cultura occidental filla del maig del 68. I com va dir Bernard Shaw: “una gran veritat sempre comença com una gran blasfèmia”.
Si us plau, llegiu-lo. Pla apart, és l’únic text blasfem que darrerament ha caigut a les meves mans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)